Vaig anar a l’aula de castigats per guardar els de tercer grau. Era un dia d’hivern, d’aquells que va fer tant de vent que va tirar baix arbres i parets mitgeres. De tot d’una estaven una mica en quietud, de manera que sentíem siular el vent defora de la finestra. "Ara m’ho enduré tot!", deia el vent, tot siulant, i els al·lots encara reien i l’escarnien.

Teníem vida pròpia, però continuàvem essent ninots. En Tabac, na Tica, en Pilipando, na Neca i en Mosquit, que era un ninotet de no res que la meva filla manejava també com un titella.

Camí del cine, sempre trobava en Rodam. Era llarg i prim, i se semblava una mica al magre de Laurel i Hardy, els de les pel·lícules còmiques. Per parlar també s’hi semblava, perquè no hi havia qui entengués ni una paraula, i emetia uns guiscos altisonants, curiosíssims.

Venc del funeral d’en Julián Mesquida Coll; era un cosí meu per la banda dels Coll, i a més tenia una edat semblant a la meva; mon pare, en Doro Faner, i son pare, en Sebastià Mesquida, havien fet bo ja des que festejaven al carrer de Sor Agueda, part damunt el forn de la Contramurada, on l’àvia Maria Febrer feia de fornera, i també dalt la cotxeria on l’avi Llorenç Coll feia d’arader.

Un altre dia vaig tornar a ca la senyoreta Olla, amb n'Adelaida. Vam entrar fins al fons del passadís, on hi havia la cuina i el pati, amb la caseta de l'excusat.

Va ser per l’època que n’Hernández, del carrer de ses Paines, va venir vestit de soldat de la guerra de Sidi Ifni. Venia molt cansat, encara amb el barret de la perilla posat, i amb una carmanyola amb menjar passat, que jo crec que ja hi havia cucs i tot. No volia parlar de la guerra ni de res, però jo vaig aconseguir atracar-m'hi i demanar-li si era un soldat de l'embroll.

En Molins era un fillet ric, satisfet de si mateix, a qui ningú no molestava. Son pare tenia molt mala cara, i una veu estentòria que semblava que et lladrava, en tost de parlar. Vivien a un casalot fosc, grandiós, i sa mare semblava feta de llum, amb el cabell ros i la cara sempre encesa en un somriure. Davall l'escala, abans d'arribar al despatx de son pare, hi havia un rebost ple de xocolata. Sa mare sempre me'n donava una pastilla, i quan obria la porta quedava tota plena de llum blanca, com si dins el rebost hi guardàs també un tros de sol. La xocolata era boníssima, vegades amb un farciment de neu, i mumare deia que allò hauria "fet ressuscitar un mort".

Mumare planxava a la fonda, darrera la finestra de l’estudiet. Era una finestra amb persianes verdes i amb vidrieres de color beix clar, que en deien "color marfil". Els vidres eren curiosos, perquè no eren ben regulars, sinó que tenien qualque falla, i allò deformava la imatge que s’hi transparentava, de manera que la gent que passava pel carrer es convertia momentàniament en un monstre, en veure-la de pel tros fallat.

Diuen que dins la cova del crani hi ha el cervell. Ja no és la caverna de Plató, ni tan sols és un mite; és, senzillament, un òrgan; potser el més noble i delicat, això no ho sabria dir... Els homes prehistòrics ja tenien un cervell prou privilegiat com per donar la seva visió del món i de l’essència de l’ésser humà en pintures d’una originalitat insuperable.

Plou, i el cel encara és fosc. El sol sortirà banyat, fred com el vidre de la finestra; l’asfalt irregular, ple de basses i negre com el cel. Quan l’avió alça el vol, record els germans Wright, que van volar per primera vegada gairebé en bicicleta. Què dirien, si veiessin la casa flotant que és un avió d’avui en dia, fins i tot a un aeroport tan d’anar per casa com aquest. Segurament no dirien res, tot just farien un somrís, com el sol tebi que ara guaita per damunt els núvols. Per cert, on deuen ser els àngels?

El dia que es van casar, na Cinteta anava tota de blanc, com si fos una felipa de merenga, o una poncella de seda. Estava molt polida, amb aquella pell tan blanca i aquells ulls tan verds.

Per Carnaval els fillets de casa bona es disfressaven amb vestits de Mosqueters i acudien a un concurs de disfresses. M’hauria agradat tenir un d’aquells vestits carregats de randes, amb cinturons amples, capells desmesurats i espases de llauna, però no en vaig tenir cap mai. El meu pare tenia un disc de la sarsuela Doña Francisquita, d’Amadeo Vives, i jo el posava molt a la gramola, i com que a la portada hi havia una desfilada de carnaval, reproduïda d’un quadro de Goya, jo ja en tenia prou per imaginar el meu carnaval.

Era un capvespre meravellós, ben assolellat. Vam anar als horts del Canal i vam menjar pastanagues grossíssimes que reien quan ens les menjàvem, com si les féssim cossiguetes amb les dents.

En Richelieu continuava supervisant personalment les operacions de setge. Explorava els voltants. Visitava els llocs veïns. Mossèn Martí Dasi i el donzell don Domènec l’acompanyaven sovint.

Quan venia Nadal jo ho veia tot polit. Moltes tardes, al col·legi, fèiem treballs manuals; retallàvem felicitacions de Nadal en paper de colors, fèiem casetes de suro i estrelles de plata.