Quan venia Nadal jo ho veia tot polit. Moltes tardes, al col·legi, fèiem treballs manuals; retallàvem felicitacions de Nadal en paper de colors, fèiem casetes de suro i estrelles de plata.

 (Segueix)

Jo em pensava que el pare Juan Tolrá era tot just un capellà sord, però prest em vaig adonar que era un sant. (Segueix)

El pare Camil s’asseia dalt el galliner, armat amb una granera, amb el feix de brins embolicats en un pedaç blanc, disposat a agranar fantasmes. Eren fantasmes fets de la llum de colors que deixava anar el cinematògraf, que es bellugava com una papallona captiva dins un fanal. S’hi cremaven les ales, les papallones --anomenades "senyoretes"--, dins els fanals, i en el cinematògraf del pare Camil passava el mateix, totes les senyoretes de bon veure hi corrien perill de mort, sobre tot aquelles agosarades, que optaven per enimorar-se del "jove" de la pel·lícula i el besaven als llavis.

 (Segueix)

La meva germana, na Clàudia, ja era quasi una dona, però també havia estat una filleta, amb els cabells castanys i els ulls molt vius. (Segueix)