El pare Camil s’asseia dalt el galliner, armat amb una granera, amb el feix de brins embolicats en un pedaç blanc, disposat a agranar fantasmes. Eren fantasmes fets de la llum de colors que deixava anar el cinematògraf, que es bellugava com una papallona captiva dins un fanal. S’hi cremaven les ales, les papallones --anomenades "senyoretes"--, dins els fanals, i en el cinematògraf del pare Camil passava el mateix, totes les senyoretes de bon veure hi corrien perill de mort, sobre tot aquelles agosarades, que optaven per enimorar-se del "jove" de la pel·lícula i el besaven als llavis.

Llavors el pare Camil alçava la granera, en projectava l’ombra fatal damunt la pantalla i manava tallar l’escena. No en deixava passar ni una; les pel·lícules quedaven tudades, perquè a l’hora de tornar-les a confegir, ningú no recordava exactament l’emplaçament dels talls, i la cosa corria perill de quedar sense cap ni peus. Més valia coixes que condemnades, com deien als sermons: si la teva mà dreta t’escandalitza, val més tallar-te-la, i que el teu ull d’una banda no sàpiga què s’empesca l’altre.

El pare Camil tenia un acòlit, en Sansaloni, un alumne obedient i mal d’espantar, estrany, però molt eficient. Semblava massa vell per ser un al·lot; geperut i feixuc, amb un floc de cabells blancs dalt el cap. En Sansaloni podava la pel·lícula, i després unia els talls amb goma d’aferrar, havent llimat els cantells amb paper de vidre, i llançava els trossos dins un rebost fosc, situat a una raconada, dalt la cabina mateix. Vegades hi vaig pujar, amb en Sansaloni, i ell anava fent bandades, com si anàs embarcat en una nau insegura, a mercè de la maregassa. Em va obrir el rebost i va riure, "He, he", i de dins el rebost va sortir una cridòria confusa que delatava espasades, carícies, escots massa baixos i qualque frase pujada de to. Em va deixar mirar un d’aquells fragments de pel·lícula, fotograma per fotograma, i llavors la besada s’eternitzava, perquè hi havia un fotimer de fotografies dels llavis que s’atracaven poc a poc fins ajuntar-se.

--Que avorrit...

En Sansaloni se n’enduia a casa, de coes de pel·lícula, i després les baratava per estampes i qui sap si per alguna peça grossa i tot. Jo ho vaig trobar d’allò més avorrit; preferia, de molt, la fantasia. Per això una nit, quan n'Adelaida va tornar, vam anar d’amagat a can Sansaloni. Dormia en un matalàs farcit de trossos de pel·lícula, i roncava a les totes, de manera que no se’n va témer de la nostra presència. Li vam furonar les butxaques, en cerca de la clau de la cabina, i quan ja ens en anàvem el vam sentir somiar: "Besa’m", va dir, emmetzinat per tants de fragments de besada, "Besa’m o no et mous d’aquí". Es va asseure damunt el llit, amb els ulls oberts com a gots, i agafava n'Adelaida pel faldar, sense deixar-la fer una passa envant. De manera que n'Adelaida va ser del parer d’acceptar la besada, posant una mà entre els seus llavis i els llavis d’en Sansaloni, que sols així es va aplacar i es va tornar adormir.

Vam pujar de mec de mec a la cabina, però no vam encendre el llum, per no delatar la nostra presència. Una lluna ben rodona campava dalt el cel i guaitava pel finestró, conferint a les dues màquines un aspecte molt irreal. Vam obrir la porta del rebost i ens hi vam aventurar dedins. Vam caure a un pou sense fons, però era una mar de llavis molsuts, de paraules enceses, una ventada de sospirs que ens agombolava pausadament. Hi havia espasades, faldetes curtes, salts de circ i dames que s’acotaven, insinuants. De sobte, però, ens va caure damunt l’ombra del pare Camil, amb les manotes esteses, i vam haver de fugir cametes me valguen.

La por va trigar molts de dies en fugir-nos de la pell. En Sansaloni no sabia res, senyal que el pare Camil no l’havia preguntat. Continuava tan estrany com sempre; reia d’una manera estentòria, com una hiena, i el riure de la hiena s’ensenyoria del cel, per damunt la cabina del cinematògraf, i en feia tremolar tota la volta. Quan jugava a futbol era molt brut, i vegades pegava capada a la pilota i la desinflava, com si tingués banyes al front per culpa dels mals pensaments que li provocaven les pel·lícules. Geperut i fosc, sortia de l’alcova per pujar dalt la cabina; reia com un banaula, i mumare deia que tenia una cosa rara, com si tingués la llengua massa grossa i no li cabés dins la boca, però jo sabia que era el dimoni, que se li havia posat dins la boca en forma de serp.

Finalment hi vam tornar; vam tornar prendre la clau a en Sansaloni, vam cercar la porta grisa del carreró, vam pujar l’escala sinistra i vam arribar dalt de tot, a la porteta tancada de la cabina. Llavors en Sansaloni ja m’havia mostrat com anaven els projectors, i en la inconsciència de les nostres nits insomnes n’Adelaida i jo els vam posar en marxa i vam projectar un enfilall d’escenes prohibides. Hi, hi, nosaltres rèiem a més no poder, fins que vam sentir al clatell l’alenada calenta del pare Camil. Vam arrencar de córrer i encara ara, cinquanta anys més tard, no ens hem aturat.