el meu àngel
Escrit per Pau Faner | 17 Des, 2006- Jo em pensava que el pare Juan Tolrá era tot just un capellà sord, però prest em vaig adonar que era un sant.
El confessionari del pare Juan Tolrá era al racó més fosc de l’església, i rebia pecadors de per les bandes, on hi havia les finestretes enreixades, i de per davant, on hi havia un finestral que deixava veure l’homenet magre i blanc, amb aquella veueta tan prima que semblava venir de l’altre món. Hi havia una coa llarguíssima, perquè tothom volia confessar-se amb aquell bon home que semblava no adonar-se de res, a causa de la seva sordesa. Mentre esperava el meu torn vaig imaginar el confessionari del pare Juan Tolrá surant en la fosca espessa de la immensitat, navegant a la deriva sobre les aigües furioses del pecat, però amb prou seguretat com per donar serenor a tots aquells fillets de consciència escrupolosa. Fins i tot vaig fantasiejar que el capellà s’avenia a tot i confessava tres pecadors a la vegada, dues beates a les bandes i un al·lot impur davant. I dic "impur" perquè la puresa semblava ser l’únic objecte de pecat, si jutjàvem pels sermons amenaçadors del pare Pabón. I això és el què vaig dir, després d’agenollar-me davant el sant.
--Pare, m’acús d’haver estat impur.
Ho vaig dir prou fluix com perquè un sord no em sentís, però sorprenentment el pare Juan Tolrá va demanar:
--Que vas esser impur tot sol o acompanyat?
Ho va demanar així, per les bones, i jo no sabia ben bé què volia dir. De manera que vaig embarbollar-me:
--Jo... Jo ho vaig somiar.
--Els somnis no són pecat, fill meu.
Era un sant, ho vaig veure ben clar, i fins i tot em vaig atrevir a confessar el meu amor per n’Adelaida.
--Els somnis no són pecat, fillet. Però hauries de procurar fer bona lletra i seguir les regles de la gramàtica. Imagina que n’Adelaida és un àngel i que seu al teu costat dins la classe; llavors escriuràs amb molta cura.
Em va donar molts de parenostres i avemaries de penitència, però jo no vaig pensar que fossin massa, donades les circumstàncies dels meus pecats, i fet i fet me sentia el fillet més feliç del món.
Aquell mateix dia, a l’hora de dinar, vaig anar a veure n’Adelaida.
--Que tens unes ales?
--En podria fer unes de cartró, per què?
--Perquè vull que siguis el meu àngel.
Durant molts de dies, el fosquet, va venir a ca nostra i va fer unes ales dalt el porxo. Eren sòlides i enormes, cobertes amb serpentines blanques, a manera de plomes. Quan van estar acabades se les va provar i semblava realment un àngel, amb el vestit de gasa blanca i aquelles ales de cigne. Va venir a la classe del pare Camil. Escrivíem una redacció sota el títol, El Paradís, i jo ja havia embrutat molt la pàgina quan ella va entrar. La classe era llargaruda, amb finestres interiors de vidres quadrats, però no record haver notat la seva brillantor quan s’atracava pel passadís. Era un dia núvol, les bombetes estaven enceses i feien una llum molt groga. Però de sobte va venir ella, enlluernadora com el sol, i les bombetes van semblar espelmes enceses en plena llum del dia. Va seure al meu costat, amb un somriure encisador, i jo em vaig alçar, ignorant la classe i els companys, desafiant fins i tot la ferotgia del pare Camil, i la vaig besar amb moltíssima tendresa. Mai oblidaré aquella besada. Tenia una estrella al front i l’alba als llavis, i darrera duia les ales sumptuoses de cigne. Es va seure al meu costat i jo vaig arrabassar la fulla emporcada de la llibreta, vaig mullar el plomí en tinta blava i vaig escriure, El Paradís, amb una lletra preciosa. Després vaig fer tota la redacció sobre la idea d’un paradís com Barcelona, la ciutat que imaginava coberta de cristall i folrada de llenya bona. Va ser llavors que el pare Camil va dir que jo tenia molta fantasia. N’Adelaida, que era al meu costat, vestida d’àngel, va fer un somrís deliciós, però els altres no la veien i jo sí.


Conèixer n'Adelaida m'ha atracat a allò que sempre somiam: l'àngel al que besar i fugir.