Quan venia Nadal jo ho veia tot polit. Moltes tardes, al col·legi, fèiem treballs manuals; retallàvem felicitacions de Nadal en paper de colors, fèiem casetes de suro i estrelles de plata.

El pare Crescent tenia molta paciència, i ens ensenyava les coses pas a pas, amb els ulls plens de bonhomia. Vam muntar un entaulat dins una cambra plena d’andròmines; hi vam posar saca i ho vam cobrir tot de terra. Hi havia matolls, i roques simulades amb escorça d’arbres, i un cel de cartolina blava, tot carregat d’estrelles. També hi havia un riu d’aigua de l’aixeta, amb una canal de zenc colgada a la terra, i les figures dels pastorets eren tan grosses que semblaven de veritat.

Al pati de ca nostra hi teníem gallines amollades, i pollets com els del betlem del pare Crescent, i un gall que anomenaven capó. Pastonàvem el capó perquè engreixàs, i el capó tot s’ho menjava, golafre, i si li deies no mengis tant, que després et mataran, ell escatainava una rialleta que volia dir:

--Ande yo caliente y ríase la gente.

Cada matí, a trenc d’alba, el gall ens despertava, esquerdant les primeres clarors del dia. Jo somreia, feliç, perquè sabia que n’Adelaida vindria prest a cercar-me. Després, la nit de Nadal, a les dotze, feien la missa del gall, i n’Adelaida i jo cercàvem el gall pertot, ben morts de son, i no el trobàvem, però hi devia ser, amagat entre tanta gent i tants de capellans. Ens adormíem, però ara i adés jo obria un ull, i sentia com els capellans continuaven cantant com si res. Hi havia un pal·li daurat, amb columnes de pedra polida, i els capellans passaven davall el pal·li i es banyaven en la llum que baixava del cel. Després el pal·li va començar a surar damunt núvols d’encens, malgrat que devia pesar cosa de no dir, i es va aplanar, eixancant les columnes i acotant-se, segurament per cercar el gall. És estrany, perquè dies després hi vaig tornar, i el pal·li continuava dret per damunt l’altar, i no tenia traça d’haver-se mogut mai.

Quan venien els reis, n’Adelaida tenia una llumeta dins els ulls que li encenia tota la cara. "Dormirem demà, i encara no; dormirem demà passat, i ja hi serem"; ho teníem comptat i recomptat des de feia dies. Sabíem que si no érem bons al·lots ens durien carabó, i cada vespre resàvem i ens adormíem amb el somni d’aconseguir el regal que més desitjàvem. Els reis venien dalt cavalls airosos, de cames llargues i crineres lluents, un de blanc, un de roig i un de negre. Havíem d’anar al llit dejorn i dormir molt, dormir gairebé per la força, en un so inquiet, alerta al més petit soroll. Vegades ens despertàvem de matinada i sentíem tronar de lluny, com si mumare mogués el canterano, i ens demanàvem a quin cap queia moure el canterano aquella nit de festa. Quan ens tornàvem despertar, corríem al passadís i trobàvem la bicicleta, i és clar, era tan grossa que no cabia dins la sabata i els reis l’havien haguda de penjar del manillar. Era una BH, tot i que les lletres estaven pintades amb mà tremolosa al parafang, i a la barra hi havia la marca ovalada de les bicicletes CAC.

--Ha, ha, Cag, tu cagues, aquí ho posa...

Debades deies que no era una CAC, que era una BH; ho posava el parafang. En Caymaris deia, ah, jo no ho sé, quan li demanaves com era que hi havia dues marques, i feia cara de no haver romput un plat mai.