En Richelieu continuava supervisant personalment les operacions de setge. Explorava els voltants. Visitava els llocs veïns. Mossèn Martí Dasi i el donzell don Domènec l’acompanyaven sovint.

Na Leonor anava amb ells, les vegades que podia deixar en Julià, el fillet de na Mossa i en Diodor. Entre el seguici hi solia haver aquell negre, antic esclau d’en Domènec, a qui havia curat el doctor Perceval. Un migdia la comitiva era a un lloc desolat. Tres o quatre cases emblanquinades resplendien sota el sol rabiós, enmig d’aquell paisatge erm. No tenien provisions. I feia hores que no bevien una gota d’aigua. Van tocar a una porta desballestada. Un lamo vell i una vídua amb molts de fills van compartir amb ells el seu pobre dinar. Van beure aigua fresca del cànter, asseguts davall l’emparrat. El negre va tocar la guiterra.

--Que no hi ha res més, a la casa? --es va fer traduir el duc.

El pobre lamo va treure ous i pa, l’únic que hi quedava. En Richelieu es va llevar la perruca. Encara tenia el front suat. Va batre els ous amb oli dins un morter, hi va posar sal i va fer salsa maonesa. En van untar unes quantes llesques. Era boníssima. Hi havia un vi fort que els va deixar ben calents de cap. Llavors va comparèixer Emília. Va pujar dalt la taula, amb els peus descalços. Na Leonor també s’hi va enfilar. Van desar el ribell, encara amb un cul de caldo greixós, els plats de terrissa. Ara el moreno cantava, amb cara de satisfacció, mostrant les dents ben blanques. Suava, la pell li lluïa com atzabeja. Les dues dones es remenaven a ritme lent, abraçades, amb les cares aferrades. En Richelieu i en Dasi brindaven. En Domènec feia bolletes de pa amb els tres dits que tenia sencers.

--Perquè fan açò? --va demanar un fillet.

La vídua el va fer callar.

--Que no és pecat?

--Per as senyor, no.