mametes
Escrit per Pau Faner | 4 Feb, 2007Era un capvespre meravellós, ben assolellat. Vam anar als horts del Canal i vam menjar pastanagues grossíssimes que reien quan ens les menjàvem, com si les féssim cossiguetes amb les dents.
Vam capbussar dins la sínia i l’aigua del fons era sòlida com el vidre, de manera que podíem patinar emprant les dents de l’ase com a patins. Després, en pondre’s el sol, vam anar a la tanca d’oliveres i n’Adelaida va dir que ja era una dona, i per demostrar-ho em va mostrar una punteta dels sostens que duia davall la camisa, i li estaven moltíssim grossos, perquè eren com els sostens de mumare, però de randa fina, i feien una olor boníssima. És clar que m’hauria agradat veure més cosa, per poder esbrinar si les dones tenien els pits ben llisos, com les boles de billar, o si conservaven els mugrons al bell mig, igual que quan eren filletes. Però no sabia com demanar-li-ho, perquè estava empegueït, i a més per molt que es posàs sostens les mametes encara no se li havien inflat gaire, i era com una filleta; em vaig limitar a abraçar-la, mentre contemplàvem la posta de sol daurada darrera les oliveres. Finalment, quan la vaig acompanyar a ca seva, vaig dir, com qui res no fa:
--Que cauen, els mugrons, quan comencen a sortir mametes?
I n’Adelaida va esclafir de riure i se’n va anar corrents.
La secta de n'Antoni Camps et diran pervertit...
M'ha agradat molt el conte.