Per Carnaval els fillets de casa bona es disfressaven amb vestits de Mosqueters i acudien a un concurs de disfresses. M’hauria agradat tenir un d’aquells vestits carregats de randes, amb cinturons amples, capells desmesurats i espases de llauna, però no en vaig tenir cap mai. El meu pare tenia un disc de la sarsuela Doña Francisquita, d’Amadeo Vives, i jo el posava molt a la gramola, i com que a la portada hi havia una desfilada de carnaval, reproduïda d’un quadro de Goya, jo ja en tenia prou per imaginar el meu carnaval.

Una vegada els Reis me van dur un tambor. Era un tambor de llauna, esmaltat de groc, i feia una terrible renou de perols. Jo el tocava tothora, i tothom em feia callar, perquè es veu que l’enrenou els molestava, tot i que jo sabia que aquell tambor de llauna era ben bé màgic. No va ser fins molts anys més tard que vaig llegir aquella novel·la de Günter Grass en què el protagonista és un fillet com era jo llavors, i toca un tambor semblant al meu, tot negant-se a tornar gros. Jo també m’hi negava, a tornar gros, tot i que la meva protesta era menys aparent, perquè mentre el meu cos seguia el procés de creixement natural i el meu cervell adquiria tots els trets d’una persona ben dotada, el meu caràcter, la meva capacitat d’il·lusionar-me i fins de creure en l’impossible romania ben infantil.

És per això que encara el guard, el tambor. I quan ve Carnaval, una època que també se’n sol dir Carnestoltes, i fins i tot Cames Tortes, jo trec el meu vell tambor de llauna groga i faig uns quants redobles estridents. Llavors la vida torna ser alegre, com la música de Doña Francisquita, i els personatges imaginats per Goya tornen a brandar pals amb carotes darrere una paret de posts, i hi ha el vell carro del meu conco en Joan, i una taula de l’Edat del Bronze i una paret seca; i darrere la paret seca hi ha una raconada impossible, perquè ajunta les muntanyes d’aquí amb les d’allà i fa del món un sol continent. És el continent de la fantasia; jo em torn posar una gorra de paper, com les que solien vendre pel carrer quan arribava Sant Joan, i un parabaves amb un floquet al coll. I no hi ha escola, ni mestres intransigents, ni feina no desitjada, ni governs opressors, ni amenaces de condemnació eterna, ni incomprensions, ni injustícies, ni bons ni dolents.