El dia que es van casar, na Cinteta anava tota de blanc, com si fos una felipa de merenga, o una poncella de seda. Estava molt polida, amb aquella pell tan blanca i aquells ulls tan verds.

Duia un ram de flors que semblaven confitades, i a l’altura del pit tenia dos bonyets deliciosos, segurament de pasta fullada. En Telm anava tot de negre, i semblava més alt i tot, amb unes sabates de xarol que feien mal als ulls, i també semblava que tingués més cabells i tot. La tia Maria va dir que semblava un dandi, i jo vaig deduir que un dandi era un home perfumat amb la colònia del conco en Fonso, marca Varón Dandy. Al convit hi va haver xocolata i ensaïmada, ensucrada de blanc com una muntanya nevada. Després les dones fumaven, i jo era la primera vegada que veia fumar les dones, i els homes rebien cigars llargs i marrons que xuclaven entre riallades estentòries. També hi havia copes de licor, i la tia Maria va dir:

--Donau-li una copa de vi dolç, a s’al·lot.

Me van dur una copa molt polida, cònica, damunt un tija de vidre llarga, tota tallada, que semblava la copa d’un rei de les pel·lícules, tota plena d’un vi vermell, dolç com la mel. Me’l vaig beure tot i era com a foc, perquè em cremava la gargamella i em bullia per dedins. Al cap d’una estona vaig començar a sentir un desfici estrany, una cosa que no havia sentit mai, i em semblava que somiava. Me vaig agafar fort a la taula, per no destel·lejar, i vaig veure com d’enfora, amb els peus descalços i el vestit blanc del casament, venia n’Adelaida, caminant damunt les tovalles, sense fer caure ni un got ni vessar una sola escudella. Em va allargar la mà i jo la vaig agafar amb tendresa, com si fos el seu enimorat.

Uns quants dies més tard, un diumenge decapvespre, vam anar a veure els nuvis, a la casa nova que tenien, i na Cinteta es veu que feia la migdiada, perquè va sortir tota despentinada i amb els ulls somiosos, i semblava tota acalorada. Però va omplir de llum el menjador, amb aquell somriure verd que tenia, i va collir una crespellina del roser i me la va allargar amb una mà descarnada, com de cera. Després, encara, va treure una safata de confits d’ametlla, que no sé si els treia del roser o què, i me’n va donar una cullerada, amb una cullera de plata que brillava com un llambre.

--Dóna-li una copa de vi dolç, a s’al·lot --va tornar dir la tia Maria.

I em van tornar servir aquella copa bisellada i vaig tornar veure visions. Tot d’una vaig saber que els confits li queien de davall els cabells, a na Cinteta, però que els més bons se’ls treia del coll, un coll llarg i prim, com de cigne. Vaig agafar la cullera de plata, la hi vaig ficar davall el clatell i la vaig treure curulla de confits ben blancs.