Plou, i el cel encara és fosc. El sol sortirà banyat, fred com el vidre de la finestra; l’asfalt irregular, ple de basses i negre com el cel. Quan l’avió alça el vol, record els germans Wright, que van volar per primera vegada gairebé en bicicleta. Què dirien, si veiessin la casa flotant que és un avió d’avui en dia, fins i tot a un aeroport tan d’anar per casa com aquest. Segurament no dirien res, tot just farien un somrís, com el sol tebi que ara guaita per damunt els núvols. Per cert, on deuen ser els àngels?

A la plaça Francesc Macià de Barcelona record Calvo Sotelo. Quan jo era jove se’n deia plaça de Calvo Sotelo. Era tan rodona com ara, els cotxes l’emplenaven com ara, i hi havia alguns tramvies, molt més desballestats que aquests d’ara. L’autocar blau de Transports Andorrans espera, pacient, i les senyoretes de Planeta, amb uniformes blau fosc, impecables, ens acullen amb moltíssima d’amabilitat. Totes són boniques, i ens acullen amb la cura d’una mare.

Olga Xirinacs m’adopta amb un somriure, i jo li don una rosa --Rosa, la meva dona. Isabel Clara Simó no calla ni quan escriu, i el “Nani” Riera, gras i vital, sura a mig pam d’en terra. Quan abastam el paisatge agrest, els túnels foscs, llacunes que altre temps eren plenes a vessar; quan comença a decaure la tarda i el sol pega foc darrera les muntanyes blaves, llums de neó, puntets daurats en la negror, llavors començ a creure que el món és bo, que hi fa de bon viure i tot. En el vestíbul del Park Hotel ens rep el director publicitari de Planeta; no l’havia vist mai, però és com si el conegués de tota la vida.

Sopar boníssim; n’hi ha que ens allitem prest, d’altres encara més prest --de bon dematí--: el sol mostra, sense empatxar-se de res, que no hi ha neu, només una mena d’espuma d’afaitar regalimant, vaporosa, des dels cims. Deu ser el canvi climàtic; diuen que els botiguers no l’han notat; la gent no pot esquiar i es dedica a comprar. Caldea; rius, llacs, estanys d’aigua calenta, i també freda; capbussi i oblidi tots els problemes. Dinar a una borda Andorrana. El capvespre, Gabriel Janer Manila presideix la roda de premsa, al costat de Carles Pujol, que representa el jurat, i ja no hi ha cap dubte que ha guanyat el Ramon Llull. M’alça les celles en un gest amable, com per confirmar-ho, i parla del llibre, Tigres, amb convicció d’autor. Tigres de la Banca. Ha d’explicar a l’auditori --¿100 periodistes?— un llibre que no han llegit, que potser ni llegiran. Però ho fa bé. El vespre, una ombra de cansament li pesa damunt el front, abans de pujar a recollir el premi. És la vida del premiat, parlar, xerrar, garlar i tornar a rallar amb “els medis” –els mitjans. Per sort, en aquests casos, sol ajudar una eufòria amagada dins l’ànima que fa que el món sigui fins i tot formós, sumptuós potser.