Va ser per l’època que n’Hernández, del carrer de ses Paines, va venir vestit de soldat de la guerra de Sidi Ifni. Venia molt cansat, encara amb el barret de la perilla posat, i amb una carmanyola amb menjar passat, que jo crec que ja hi havia cucs i tot. No volia parlar de la guerra ni de res, però jo vaig aconseguir atracar-m'hi i demanar-li si era un soldat de l'embroll.

Va riure, crec que feia molta estona que no reia; em va acaronar el cabell amb el palmell de la mà, i després vam anar escales amunt fins dalt el porxo. Vam guaitar per la finestreta que donava a la teulada, i el cel era ben vermell, com si els núvols estiguessin incendiats, com si hi disparassin canons; però no sentia res. N’Hernández em va dir que miràs bé i ho veuria tot. M'ho vaig ben mirar fins que vaig veure els canons, i les explosions que alçaven núvols de terra, i els soldats que queien crivellats per la metralla. No eren soldats de l'embroll, sinó soldats de la mort, perquè n’Hernández va cantar una cançó que afirmava que era "el novio de la muerte". Mentre cantava, va ploure una pluja ocre, que va deixar dos dits de sorra damunt els terrats, i que feia fortor de podridura. Aquell dia, encara me’n record, el pare Pabón va pujar dalt la trona, es va senyar, va tossir una mica i va parlar dels soldats heroics que havien donat la vida per la pàtria a les guerrilles de Sidi Ifni.

Durant algun temps en N’Hernández va anar un poc eli, eli; venia amb n’Adelaida de matinada, sortíem per la finestra i ens perdíem pels camps pedregosos que envoltaven el camí de santa Bàrbara, on hi havia un seguit d'ombres fosques que formaven núvols de tempesta. Mirava els núvols i després mirava els ulls de n’Hernández, i eren les mateixes ombres. Parlava de quan jugava amb els al·lots a la plaça, de quan sa mare era jove i tenia el cap rodó com una bombeta i els cabells negres, amb un pentinat estufat que semblava una tapadora aferrada al clatell, i arribava que sortia el sol i començava a oblidar els malsons de la guerra. Fins que es va tornar sentir capaç d'enfrontar-se amb la vida, i va obrir una taverna, i era amic de tothom, també d’en Marcel, que hi anava amb na Lea Xa, i bevien vi i menjaven sobrassada i xerraven. Na Lea Xa sempre anava amb un xal damunt les espatlles, els cabells amollats i la careta blanca de porcellana, que no sé com s'ho feia per menjar amb aquella boca rígida; però el cert és que ella també semblava feliç.

N’Hernández havia engreixat i havia perdut una mica de cabells; la taverna sempre estava plena de fum, i feia una olor rància de vi i de cervesa. N’Adelaida i jo jugàvem en terra, damunt dos dits de serradís que quedava tot empastifat i negre, amb el suc que la gent trabucava, quedava com a fangueti. Però sabíem que hi havia tresors entre el fangueti, monedes que perdien els obrers, duros desdenyats pels jugadors de pòquer, i potser algun bitllet gros i tot. Per pujar al saló de dalt, el saló dels senyors, hi havia una porta de vidres fumats que nosaltres no traspassàvem més que quan tancaven, quan cercàvem de grapes i quedàvem amb les mans i els genolls negres, de tant de furgar, però trobàvem monedes que ficàvem dins una guardiola de fang, sempre àvida de doblers.

Na Lea Xa era la reina del soterrani, perquè era molt polida, i tenia les cames perfectes, amb uns turmells molt ben tornejats, que feien l’enveja dels homes. En Morca baixava del saló dels senyors al soterrani només per veure-li els turmells, i en Marcel, com que li llegia l’enveja en els ulls, agafava fort na Lea Xa i mirava de reüll cap en Morca, i en Morca es moria de ràbia. Un moment donat, na Lea Xa pujava dalt les taules, desant els gots de vi amb els peus descalços, i ballava fent anar i venir el xal damunt les espatlles, mentre tocaven guiterres i guitarrons, i tothom picava de mans per animar-la. Amb el cabell amollat i el cos fimbradís com una canya, amb els ulls lluents com perles i els llavis tibats en un somriure, na Lea Xa estava preciosa, i en Morca demanava a en Marcel què en volia.

--No la donaria ni per tot l’or del món.