merda pel gall
Escrit per Pau Faner | 23 Mai, 2007Un altre dia vaig tornar a ca la senyoreta Olla, amb n'Adelaida. Vam entrar fins al fons del passadís, on hi havia la cuina i el pati, amb la caseta de l'excusat.
En Nil dinava a una taula carregada de paperam i de trastos que devien estar considerant on havien de desar, però no pas llançar, perquè aquells dos germans no llançaven res. El sol queia de ple dins el pati, devien ser devers les quatre de la tarda; en Nil dinava prest, aquell dia, perquè la senyoreta Olla no solia tenir el dinar enllestit fins les cinc o les cinc i mitja. Menjava una escudella de sopes, sense gaire llet, i jo vaig pensar que allò era més menja de la nit que no pas del migdia, però potser ho ajuntava tot, aquella bona gent, dinar, bereneta i sopar. N'Adelaida va dir que anàvem a veure el gall, i en Nil va fer un so gutural que podia voler dir qualsevol cosa. Vam obrir la porta i allà era, el gall, dret damunt la post, i ens va escometre d'allò més falaguer, dient-nos que ens estava moltíssim agraït perquè li deixàvem veure la llum del dia. El vam convidar a sortir a fer un passeig sota el caquier, i espicossava la pastereta en cerca de cucs, i després lloava la qualitat de la terra, i ens demanava si tindríem qualque fulla de solfa per entretenir les hores que feia tancat, judicant si era de dia o de nit només per la llum que filtrava l’emmetxat de la porta.
Jo n’hi vaig donar unes quantes, de fulles de solfa, perquè més que un gall semblava un home, perquè era un gall carregat de raó, filòsof i tot. Vaig mirar els cagarros de la llargària d'un dit que havia fet per dins tot l'excusat i no em vaig saber estar de dir-li:
--Ei, podries ser un poc més net, tu.
Feia tan bon capvespre que era una llàstima tancar-nos dins el pati amb aquell gall malanat, i ens en vam anar a passejar pel camí de sirga que vorejava el port, i després, vorera, vorera, vam fer el camí que solien fer els canonges els dies de solet, i el gall va voler venir, ben negre i lluent. El mar estava encalmat, en aquella hora benigna, blau, amb onetes petitones que semblaven la crinera d'un falcat de cavalls blancs. Les roques, d’altra banda, amb la llum del sol, prenien formes humanes, i el món es carregava d'éssers fantàstics que ens feien companyia. El gall anava cantussejant algunes de les partitures que li havia duit, i li vaig haver de calcigar un peu, per fer-lo callar, perquè tothom ens mirava encuriosit i tenia por que no ens posassin un capellet i diguessin mal de nosaltres. Quan vam tornar, el gall, que es veu que no estava avesat a caminar, va dir que estava rebentat, que dormiria com una soca, damunt la post del lloc comú, però abans es va deixar servir una bona ració de blat d'indi i va beure una embosta d'aigua de la l’abeuradora.
Llavors se'm va acudir que al gall només li faltava ser una mica més net per ser un home de ver, li convenia un bon orinal, per ser un home sa i condret. Dins el soterrani n’hi havia molts; en vam triar un de ben nou, un de pedra blanca, bastant feixuc, i el vam presentar al senyor gall, que cantussejava cançonetes inconnexes dins l'excusat. Va fer una cara escèptica, però va acceptar l'orinal com una joguina nova, massa mala de moure, va dir, puix que, pel pes, no s'adeia amb les forces de la seva pobra anatomia. La cosa és que al cap de dos dies vam comprovar que no tan sols l'havia emprat a fons, sinó que s'havia entretingut a desar-hi totes les brutícies que abans havia escampat per terra. Li vam donar l'enhorabona, i es va engallar de bon de veres, i llavors sí que semblava un home.
--Amb un poc de sort ja no clapiré per Nadal.
Uns quants dies més tard ja era tan “persona” que hi havia colles d'amics que l'anaven a cercar, de nits, per fer serenates a les seves estimades, perquè el gall, si alguna cosa sabia, era cantar. Cantava com els àngels, amb una veu abaritonada que ni el millor cantant d'òpera, i hi havia un vellet que l'acompanyava a la guitarra, i alguns enimorats que li donaven propines i duien el compàs de les cançons picant de mans. La qüestió és que una vegada, no sé per la bellesa de quina fadrina, la colla va fer fins a tres serenates seguides davall la finestra de la casa del costat, i la tia Maria ja no en va poder dur més i els va abocar un orinal de pixat.
--Ja està bé, a veure si no deixareu dormir una pobra dona!
N'hi va haver per tothom, però sobre tot per al gall, que cantava d'allò més enfurismat, i eren de sentir els renecs que amollava i les coses que deia en contra de la raça humana.
--Això em passa per posar-me en camisa d’onze vares.
Després el vaig oblidar, el gall. Només me’n recordava quan sentia la cançoneta: “Ara ve Nadal, matarem es gall...” Devia passar a millor vida i jo ni tan sols me’n vaig adonar. Per suposat, no vaig anar a l’enterrament, que va ser dins una palangana, amb oli, sèu i una cabeça d’alls, enfornat dins el forn. El vaig somiar, i em parlava amb una veu gemegosa, impròpia d’un home tan gros i tan negre, amb els ganyells de perla pengim-penjam, com si li caigués una bava nacrada. Era un gall poeta, era un gall filòsof, i tanmateix també havia acabat dins la cassola. Vam tornar baixar al soterrani; allà hi havia desats moltíssims d’orinals, però no hi vaig trobar el gall. Ja ens en anàvem, quan n’Adelaida va destapar una moixina i en va brollar un núvol de pols rosada que va conformar la figura majestàtica del gall.
--Tat! Que te pensaves que era mort? Idò, merda, per tu...
Pau, què ens alegraràs prest amb una altra de les teves històries?