Venc del funeral d’en Julián Mesquida Coll; era un cosí meu per la banda dels Coll, i a més tenia una edat semblant a la meva; mon pare, en Doro Faner, i son pare, en Sebastià Mesquida, havien fet bo ja des que festejaven al carrer de Sor Agueda, part damunt el forn de la Contramurada, on l’àvia Maria Febrer feia de fornera, i també dalt la cotxeria on l’avi Llorenç Coll feia d’arader.

Deixeu-me dir que l’àvia Maria era la dona més dolça que he conegut en la meva vida; magra, amb el cabell blanc i unes ulleres rodones de color d’or, s’expressava amb tanta mel a la boca que semblava que deixava anar núvols, aquests núvols blancs, cotonosos, que ara han vist passar el trist taüt d’en Julián. L’avi Llorenç no el vaig conèixer, i en Julián tampoc; mumare deia que tenia molta forçota, que era expressiu i de molt bon cor, i contava que una vegada s’havia ferit els polsos, amb un dels cèrcols que posaven a les rodes dels carros, i gairebé l’havien donat per mort. Però morí el trenta-sis, quan mon pare se’n va anar a la guerra --s’hi va trobar--, quan els enimorats se les prometien més felices; en Sebastià Mesquida tenia els cabells onats, rossos, i una parla reposada, assenyada, com un dels protagonistes de Lo que el viento se llevó, que en anglès és Gone with the wind i en català Allò que el vent s’endugué. El vent s’ho ha endut tot, ara me n’he adonat, quan tornava del funeral d’en Julián, amb una mica de desfici al cap de veure passar tanta i tanta gent. El vent no ha respectat res, s’ha emportat la pols dels anys, de mon pare i de son pare, els ulls verds de la meva mare, plens de llum quan era jove, la silueta estilitzada de la tia Guida, la mare d’en Julián, i de cinc germans més, i d’una germana morta, que devia ser la més polida. Feien una parella romàntica, en Sebastià i na Guida, i pel que encara es veu a les fotografies velles, quan ella somreia, tremolava fins i tot la seva ombra, una ombra llarga, els cabells llisos, negres, la boca molt ben traçada, les paraules...

El vent s’ha emportat fins i tot les paraules, tot i que avui fa xafogor, quan els desset capellans s’han encarregat d’acompanyar en Julián més enllà de la mort. Una vegada vaig guaitar dins la sepultura de mon pare i ja no hi havia res; no sé si dins la d’en Sebastià hi haurà aquell somriure que tenia, aquella dicció reposada, la intel·ligència de veure’n passar moltes, la lluentor blava de les pupil:les; potser sí, potser són tots per allà baix, tots festegen, la tia Maria s’ho mira tot distant, amb una expressió alhora desencoratjada i feliç, la tia Joana balla amb la melena desfeta, tota onada, l’oncle Pitus i en Manolo peten la xerrada, el conco en Manolo amb una rialla tota plena de queixals d’or. La tia Nina també balla, com una ballaruga; és la més alegre i sembla que sap el secret de la màgia, i el conco en Toni, alt com un sant Pau, amb el pit inflat, tot ple de surets vermells i hams d’anar a pescar, té tanta retirada a un capellot de l’Oest que ningú no gosaria fer-li la contrària. El vent s’emporta el temps, el bon temps i el mal temps, i aquí a Menorca en fa molt, de vent, en fa, n’ha fet i en farà...

Ara hi ha anat en Julián. Per dins un calaix hi ha una foto seva de quan va combregar, vestit de negre, amb un floc com avui i demà a la màniga, damunt l’acera d’una Contramurada desconeguda, sense arbres ni asfalt, deserta de cotxes i fins i tot de bicicletes. Era ros com un filet d’or i alegre com unes castanyoles, però a la foto té un posat seriós, com si l’haguessin ben alliçonat que prendre contacte amb el cos de Déu era una cosa molt grossa. Aquella casa, encara la record, situada molt prop del que després va ser l’OAR, era llarga com un canaló; al fons hi havia un pati, amb dos cans de perdius i un rusc tot ple d’abelles remoroses. Quan en Joan, o en Toni, o en Julián mateix deien, "Au a jeure!", els gossos s’ajupien com si haguessin sentit la veu del Creador. En Julián treia una bresca de mel sucosa, dolcíssima, i les abelles ni s’atrevien a picar-lo. El sol del fosquet –a les set de la tarda ja era fosc— guaitava per damunt les parets emblanquinades i es desfeia en mil rajos dins les gotes de mel, com si fossin ambre o pedres precioses. A son Mescò, el fosquet encenien un llum de carburo i veien passar les ombres del no res; també hi havia cans, i terrossos de calç per la cisterna, i avantpassats desposseïts de la carcassa del cos que volaven lleugers, riallers, per damunt el fullam dels arbres i dalt els picarols d’aquell cavall que tenien, aquell cavall que sabia de lletra, que era com qui sabés de lletra, perquè quan li deien, "Poc, poc, poc, poc", alentia el pas, obedient, tot i que era molt jove, molt més jove del que mai més tornarem a ser nosaltres. No hi havia ni un llum, pel caminoi que venia de darrera el cementeri, o potser sí, que n’hi havia un, de llum, un llumeneret enfora, molt enfora... No sé quants de llums hi deu haver al més enllà; potser sí que n’hi ha un, de llum, per què no?... Quan van enterrar la meva germana, quan van paredar el nínxol dins la fossa, amb una paret de quarts de marès que encara duen el seu nom, vaig pensar, i ara, com hi veurà, a les fosques! És de ver que ho vaig pensar, no és una figura literària; per figures literàries me qued amb aquell vers del partisà, que canta Leonard Cohen: On the graves the wind is blowing...