Camí del cine, sempre trobava en Rodam. Era llarg i prim, i se semblava una mica al magre de Laurel i Hardy, els de les pel·lícules còmiques. Per parlar també s’hi semblava, perquè no hi havia qui entengués ni una paraula, i emetia uns guiscos altisonants, curiosíssims.

L’altra cosa és que accionava molt les mans i no coordinava bé els moviments, perquè patia una anomalia de naixement. A jo em fascinaven les cares que feia, que no hi havia cap mim capaç de superar-les, amb aquells ulls d’un gris blavenc, preciosos, que tenia. Naturalment, tothom li tirava pedres, o l’enganyaven per prendre-li els caramels o les pessetes. A jo em feia llàstima, i quan sortia del cine l’acompanyava perquè no el ventassin; li comprava neules i se les menjava com si fossin bresques de mel. Sa mare era una velleta endolada que parlava amb ell com si fos un gosset, sense esperar que li contestàs, però la cosa és que en Rodam parlava amb els ulls de cel ennuvolat que tenia, i em feia l’ullet perquè no li desvetllàs el secret.

També trobava vegades en Boterut, que era un altre com en Rodam, però aquest coordinava bé els moviments i sempre reia, panxacontent, i era d’allò més sociable; igual que en Panarra, que també reia sempre i era baixet, com en Boterut, però no estava tan gras, i sempre que em veia, per enfora que fos, m’alçava la mà i deia el meu nom amb una dolcesa infinita. Vegades pensava que, a la seva manera, aquests tres eren feliços, sobretot quan mumare deia, "Qui no té seny, no té fred", o allò altre de: "Hi ha un ase carregat que no se’n tem d’es maldecap". Vegades pensava que potser eren més llestos que nosaltres, que si sabessin fer-se escoltar ens haurien donat una bona lliçó.

També trobava vegades en Boterut, que era un altre com en Rodam, però aquest coordinava bé els moviments i sempre reia, panxacontent, i era d’allò més sociable; igual que en Panarra, que també reia sempre i era baixet, com en Boterut, però no estava tan gras, i sempre que em veia, per enfora que fos, m’alçava la mà i deia el meu nom amb una dolcesa infinita. Vegades pensava que, a la seva manera, aquests tres eren feliços, sobretot quan mumare deia, "Qui no té seny, no té fred", o allò altre de: "Hi ha un ase carregat que no se’n tem d’es maldecap". Vegades pensava que potser eren més llestos que nosaltres, que si sabessin fer-se escoltar ens haurien donat una bona lliçó.

En Boscater ja era més viu; sempre que et veia, et demanava un duro. Son pare, quan el sentia, se l’enduia cap a la barca, que tenien amarrada a Baixamar, i allà, a la intempèrie, mentre adobava les xerxes o mentre pescava mar endins, aquell homenet devia sospirar que en Boscater respiràs prou aire sa com perquè se li espassàs aquell embull que tenia dins el cap. Era alt i magre, amb el front arrugat, carregat de sal, i el cabell rapat allà on en tenia; i sempre tenia als llavis aquella lletania martellejant, "Un duro, un duro". Una vegada li vaig donar un duro, a veure què feia, a veure si se n’anava a comprar xufletes d’es Grèvol i tornava; se’l va posar dins la butxaca, el duro, i va tornar alçar l’índex amb cara de llàstima per pregar:

--Un duro, un duro...

Una altra nit, quan sortia del cine, vaig tornar acompanyar en Rodam a ca seva; la lluna semblava una tallada de meló, fent equilibris dalt la paret d’un hortal, i en Rodam no parava d’assenyalar-la i fer jutipiris.

--Mira, mira.

--Sí, deixa anar...

Em va agafar el cap, amb les mans tortes, que no sé com les podia emprar, i em va obligar a alçar-lo, amb tota la suavitat de què era capaç aquell pobre al·lot. Dalt la paret, amb les cuixes brunes davall un tros de falda blanca, hi havia n’Adelaida. Devia davallar d’un bot, però a jo em va semblar que planejava com una ploma, que era com una llum immaterial, capaç de fer feliços els desgraciats, perquè a mi em feia l’al·lot més feliç del món. Va mirar en Rodam amb els ulls vivíssims, i en Rodam es va redreçar tot i era molt més alt que jo, i per suposat molt més atlètic; anava vestit com un dandi i li va besar la mà abans de ballar amb ella sota l’esguard satisfet de la lluna. I quan va parlar, oh, miracle, en Rodam tenia la veu sonora d’un locutor, i demostrava una llestesa cosa mai vista. Va agençar-se un violí, i el tocava molt bé, i la melodia va arribar a l’oïda d’en Boterut, d’en Panarra i d’en Boscater, i tots venien a convidar n’Adelaida a ballar, vestits de vint-i-un botó. Un moix va cantar dalt la finestra de can Fatxenda, i la cançó era romàntica per demés. Llavors va sortir na Teresa de can Fatxenda, i tenia la cara prima, molt fina, com si fos una geisha, amb els ulls molt maquillats i un somriure que feia decandir-se les plantes. Duia un vestit rosat, del mateix estil que el de n’Adelaida, i totes dues van ballar en la complaença d’un mateix somriure, i el carrer estava enrajolat de mosaic com un saló immens.

Moltes altres nits vaig cercar n’Adelaida amb en Rodam, perquè tornàs a fer el prodigi, però n’Adelaida no es prodigava gaire i en Rodam em mirava amb una tristesa infinita al fons dels ulls gris blavencs, i quan sortia a la finestra na Teresa de can Fatxenda anava escabellada, tenia la cara torta i també feia qualque jutipiri.