La butaca vermella

La butaca vermella http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella Bloc d'en Pau Faner paufaner 2008-12-04T10:37:37Z després del terratrèmol http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/1114_desprs_del_terratrmol.html Vaig anar a l’aula de castigats per guardar els de tercer grau. Era un dia d’hivern, d’aquells que va fer tant de vent que va tirar baix arbres i parets mitgeres. De tot d’una estaven una mica en quietud, de manera que sentíem siular el vent defora de la finestra. "Ara m’ho enduré tot!", deia el vent, tot siulant, i els al·lots encara reien i l’escarnien. A la paret del fons hi havia un poster d’un penya-segat davant un cel ben blau i damunt una mar ben llisa, i van començar a dir si el penya-segat semblava la cara amb el nas punxegut de tal "mestre", perquè als professors ells els deien "mestre". "Mestre, que puc anar dins el quadro, mestre?", em va dir en Ramonet, un que no hi havia qui l’aguantàs. I no vaig tenir temps de contestar-li i ja hi era, dins. El vam veure bracejar desesperadament, però no sabíem si ho feia de veritat o de per riure, perquè com que era tan entremaliat no sabíem si li havia agafat un tall de digestió, de tant de menjar crispetes, o es rifava de nosaltres. Després la mar el va engolir, i el penya-segat que semblava un dels mestres va arrufar el nas i va fer una rialleta.--Tant de vent ens fa veure visions --vaig dir, per despistar; però els al·lots tot d’una l’havien oblidat, en Ramonet, i com que sabien que ofegar-se dins un poster és una cosa poc habitual, no se’n van empatxar gens ni mica.--Mirau, que no és tan mal de fer; lamo de son Carabassa sabia molt de nedar i un dia el varen trobar ofegat dins una bassa.--Ara t’has cremat, ha, ha, ha!Jo feia estona que hi estava, cremat, a base d’aguantar al·lots i al·lotes que no tenien cap inclinació per les bones lletres, ni tampoc per les dolentes, tant com les estimava, jo, les lletres.El vent continuava bufant de bon de veres, allà defora, i en Rebló, un qui duia unes ulleres d’aviador davallades fins al coll, a manera de floquet, va fer la malacriança d’obrir un moment els vidres i el vent li va fer volar tot l’ull esquerre, amb el tros de front i de cabells d’aquella banda. "Ara sí que estàs ben arreglat. Amb la poca quantitat que ja en tenies, de pesquis!" Li vaig haver de dir que pesquis era "caletre", i llavors es va posar a plorar, com si allò fos una pèrdua incommensurable. Vaig guaitar per la finestra i vaig veure volar un mestre que s’havia reduït a una màscara agafada al pal de la bandera, com si fos un estendard carnavalesc. I vaig pensar que encara bo per en Rebló, que mentre hi ha vida hi ha esperança.--No, si avui la ventada és cosa grossa.Però els al·lots no en feien cas; estaven la mar de divertits, contemplant la desfeta; havien amuntegat els bancs i després s’hi havien encamellat al capdamunt, per poder-ho veure més bé, i mentre defora queien cases i pedrotes, mentre els turons quedaven desats d’apartaments, a la vorera de la mar, i reviscolaven els darrers grans rèptils, els que havien quedat agafats en trampes primitives, els al·lots, res, era com si veiessin l’enèsima part de Parc Juràsic. "Tu, ara passa un ànec mort, un llimac gegant! Ara s’ha enduit la teulada!" Vaig calcular que mentre tinguessin blatdindi podien anar mirant per la finestra i petant la xerrada, i jo em mig salvaria. Però no havia anat a pensar que amb el terrabastall havia volat la cabina del timbre, i que aquella guàrdia seria eterna, si no ens en anàvem. En Rebló va tornar gros i la roba li venia petita, però no gaire. No gaire perquè la moda aquella de dur-ho tot unes quantes talles més gran va fer que tot ajustàs, igual que va passar amb els seus companys. N’Arturet va fer un canvi espectacular; el cap se li va esprimatxar i allargar com una bombeta de fanal, i era tan silenciós i reflexiu com sempre. Na Barrequeta va tornar una dona espectacular, amb una cabellera rossa llarguíssima i només un trosset de cap escapçat per la ventada, cosa de no res. En Còdol tenia el cap molt gros, sempre havia tingut el cap molt gros, i era tan mal entranyat com sempre. Na Gilda i na Mingues semblava que no existien, sempre fent-se secretets i amollant rialletes ofegades, apartades en un món particular. Van créixer en bellesa i discreció, na Gilda i na Mingues, i la meva mare hauria dit que aquelles dues al·lotes sabrien fer feliç un home. En Ramonet havia volat, i no se’n va tornar cantar gall ni gallina; i pel que fa a en Planxet va continuar tan xerraire com sempre, amb el cap allargat com un meló, i tots li demanaven si no li podien obrir el cap i menjar-se el meló, perquè ja començaven a desmaiar de fam.Quan finalment va sonar el timbre i els vaig deixar anar no hi havia escola, darrere la porta, sinó una allau de runes; tot havia volat; però el timbre sonava, de per davall un munt de ferralla, i allò volia dir que jo ja els podia deixar anar. General 2008-11-07T18:35:34Z paufaner casa de ninots http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/1088_casa_de_ninots.html Teníem vida pròpia, però continuàvem essent ninots. En Tabac, na Tica, en Pilipando, na Neca i en Mosquit, que era un ninotet de no res que la meva filla manejava també com un titella. <div>Érem de fusta de la bona, de moguin, allò que en català normatiu en diuen banús, i així i tot jo ja tenia tants d’anys que un dia me van haver de tallar una cama. El fuster em va oferir de reemplaçar-la, però jo sabia que ja no n’hi havia, de llenya com la meva, i em vaig resignar a caminar amb una crossa, i recolzant-me damunt l’espatlla de na Tica, la meva filla. Li faltava l’aigua del néixer, a na Tica, i tothora jugava amb en Mosquit, i deia que el manejava com si fos una deessa, i no s’adonava que ella també era una nina en mans dels homes, que estiraven els fils i ens feien fer allò que volien damunt el teatret de fira ambulant, i també ens feien dir allò que volien. Coses que no hauries dit mai, com és ara que t’agradava la calor del foc, quan tothom sap que el foc crema la fusta, i jo de fet havia vist cremar la meva cama podrida amb llàgrimes als ulls. Et feien dir que t’agradava la platja, quan tothom sap que la fusta ve dels arbres, i els arbres creixen a la muntanya. I de fet jo m’entendria, si qualque vegada la fira acampava a la muntanya; me n’anava de nits, quan ningú no em controlava, a parlar amb els arbres centenaris, aquells que podien tenir alguna notícia de la meva nissaga. Els més agraïts, però, eren els infants; reien dels acudits que els humans ens posaven a la boca, i si jo tropissava i queia, perquè na Tica se n’anava darrere els fils d’en Mosquit, encara reien més. Eren una mica cruels, els infants, però no havien perdut la fantasia i creien en nosaltres; creien que com ells teníem il·lusions, i que podíem somiar; creien que les pregàries que ens feien dir els qui manejaven els fils eren veritat, pregàries com és ara:</div><div></div><div>--Pare nostre, que estau allà dalt i podeu moure els fils de la meva vida, que es faci la vostra voluntat, però greixau-me les frontisses; donau-me una mà de pintura, perdonau-me els deutes tal com jo també perdon, i protegiu-me de qualsevol mal amen.</div><div></div><div>Ho sé; sé que ho feien per ensenyar als infants a pregar i a ser agraïts, però mai no tallaven els fils, mai no ens deixaven en llibertat, que era la cosa que els titelles hauríem agraït de debò.</div><div></div><div>Fugir sense fils camp enllà i mar enllà, malgrat la pluja i la salabror, que faria enferritjar-se els nostres mecanismes. En Pilipando podria córrer per damunt els turons encalçant la figura burleta que se’l mirava dins el mirall de mà, sense saber que aquella figura era ell mateix i no l’abastaria mai. Na Neca, que era una nina vella a qui ja només li quedava el cap i un eix clavat davall el coll, cercaria un camp de campanetes, com si fos una flor gegant, amb la trossa en forma d’albergínia molt ben pentinada, perquè rebés la rosada del matí i les ventades d’hivern com quan era un arbre. Na Tica deixaria anar en Mosquit; sé que ho faria, i en Mosquit podria ser feliç a la terra dels titelles esquifits, en una casa minúscula i amb una família de putxinel·lis. Sé que na Tica el deixaria anar, en Mosquit, perquè jo l’ensarronaria dient-li que li compraria uns sostenidors per als pits avall que tenia i que la duria a la perruqueria, a veure si li feien un bon pentinat a aquells cabells drets com a punxes. I jo m’asseuria en terra, ni tan sols no voldria cadira, a veure passar els titelles fantasma, amb el cap molt gros i el cos molt petit, i les gallines que feien els ous de tres en tres, amb la sola companyia d’en Raca, el meu gosset fet de retalls de fusta, tan bon fons com té, en Raca, i tant com m’estima. I no faria res; res més que fer bo el meu nom, Tabac, i treure suc pel nas de tant d’aspirar rapè, perquè jo sóc d’aquella casta de ninots que visqueren una altra època, quan les senyores anaven totes enrandades i els homes fumaven a escarada. I així, lliure dels lligams que em fermen als qui mouen els fils, abandonat a la meva dissort de ninot sense cama i malalt dels pulmons, esperaria la meva mort sense que em cremassin o em desassin dalt un porxo.</div> General 2008-09-16T18:05:58Z paufaner el ball http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/899_el_ball.html Camí del cine, sempre trobava en Rodam. Era llarg i prim, i se semblava una mica al magre de Laurel i Hardy, els de les pel·lícules còmiques. Per parlar també s’hi semblava, perquè no hi havia qui entengués ni una paraula, i emetia uns guiscos altisonants, curiosíssims. L’altra cosa és que accionava molt les mans i no coordinava bé els moviments, perquè patia una anomalia de naixement. A jo em fascinaven les cares que feia, que no hi havia cap mim capaç de superar-les, amb aquells ulls d’un gris blavenc, preciosos, que tenia. Naturalment, tothom li tirava pedres, o l’enganyaven per prendre-li els caramels o les pessetes. A jo em feia llàstima, i quan sortia del cine l’acompanyava perquè no el ventassin; li comprava neules i se les menjava com si fossin bresques de mel. Sa mare era una velleta endolada que parlava amb ell com si fos un gosset, sense esperar que li contestàs, però la cosa és que en Rodam parlava amb els ulls de cel ennuvolat que tenia, i em feia l’ullet perquè no li desvetllàs el secret.També trobava vegades en Boterut, que era un altre com en Rodam, però aquest coordinava bé els moviments i sempre reia, panxacontent, i era d’allò més sociable; igual que en Panarra, que també reia sempre i era baixet, com en Boterut, però no estava tan gras, i sempre que em veia, per enfora que fos, m’alçava la mà i deia el meu nom amb una dolcesa infinita. Vegades pensava que, a la seva manera, aquests tres eren feliços, sobretot quan mumare deia, "Qui no té seny, no té fred", o allò altre de: "Hi ha un ase carregat que no se’n tem d’es maldecap". Vegades pensava que potser eren més llestos que nosaltres, que si sabessin fer-se escoltar ens haurien donat una bona lliçó.També trobava vegades en Boterut, que era un altre com en Rodam, però aquest coordinava bé els moviments i sempre reia, panxacontent, i era d’allò més sociable; igual que en Panarra, que també reia sempre i era baixet, com en Boterut, però no estava tan gras, i sempre que em veia, per enfora que fos, m’alçava la mà i deia el meu nom amb una dolcesa infinita. Vegades pensava que, a la seva manera, aquests tres eren feliços, sobretot quan mumare deia, "Qui no té seny, no té fred", o allò altre de: "Hi ha un ase carregat que no se’n tem d’es maldecap". Vegades pensava que potser eren més llestos que nosaltres, que si sabessin fer-se escoltar ens haurien donat una bona lliçó.En Boscater ja era més viu; sempre que et veia, et demanava un duro. Son pare, quan el sentia, se l’enduia cap a la barca, que tenien amarrada a Baixamar, i allà, a la intempèrie, mentre adobava les xerxes o mentre pescava mar endins, aquell homenet devia sospirar que en Boscater respiràs prou aire sa com perquè se li espassàs aquell embull que tenia dins el cap. Era alt i magre, amb el front arrugat, carregat de sal, i el cabell rapat allà on en tenia; i sempre tenia als llavis aquella lletania martellejant, "Un duro, un duro". Una vegada li vaig donar un duro, a veure què feia, a veure si se n’anava a comprar xufletes d’es Grèvol i tornava; se’l va posar dins la butxaca, el duro, i va tornar alçar l’índex amb cara de llàstima per pregar:--Un duro, un duro...Una altra nit, quan sortia del cine, vaig tornar acompanyar en Rodam a ca seva; la lluna semblava una tallada de meló, fent equilibris dalt la paret d’un hortal, i en Rodam no parava d’assenyalar-la i fer jutipiris.--Mira, mira.--Sí, deixa anar...Em va agafar el cap, amb les mans tortes, que no sé com les podia emprar, i em va obligar a alçar-lo, amb tota la suavitat de què era capaç aquell pobre al·lot. Dalt la paret, amb les cuixes brunes davall un tros de falda blanca, hi havia n’Adelaida. Devia davallar d’un bot, però a jo em va semblar que planejava com una ploma, que era com una llum immaterial, capaç de fer feliços els desgraciats, perquè a mi em feia l’al·lot més feliç del món. Va mirar en Rodam amb els ulls vivíssims, i en Rodam es va redreçar tot i era molt més alt que jo, i per suposat molt més atlètic; anava vestit com un dandi i li va besar la mà abans de ballar amb ella sota l’esguard satisfet de la lluna. I quan va parlar, oh, miracle, en Rodam tenia la veu sonora d’un locutor, i demostrava una llestesa cosa mai vista. Va agençar-se un violí, i el tocava molt bé, i la melodia va arribar a l’oïda d’en Boterut, d’en Panarra i d’en Boscater, i tots venien a convidar n’Adelaida a ballar, vestits de vint-i-un botó. Un moix va cantar dalt la finestra de can Fatxenda, i la cançó era romàntica per demés. Llavors va sortir na Teresa de can Fatxenda, i tenia la cara prima, molt fina, com si fos una geisha, amb els ulls molt maquillats i un somriure que feia decandir-se les plantes. Duia un vestit rosat, del mateix estil que el de n’Adelaida, i totes dues van ballar en la complaença d’un mateix somriure, i el carrer estava enrajolat de mosaic com un saló immens.Moltes altres nits vaig cercar n’Adelaida amb en Rodam, perquè tornàs a fer el prodigi, però n’Adelaida no es prodigava gaire i en Rodam em mirava amb una tristesa infinita al fons dels ulls gris blavencs, i quan sortia a la finestra na Teresa de can Fatxenda anava escabellada, tenia la cara torta i també feia qualque jutipiri. General 2007-12-09T15:46:50Z paufaner el vent bufa sobre les tombes http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/804_el_vent_bufa_sobre_les_tombes.html Venc del funeral d’en Julián Mesquida Coll; era un cosí meu per la banda dels Coll, i a més tenia una edat semblant a la meva; mon pare, en Doro Faner, i son pare, en Sebastià Mesquida, havien fet bo ja des que festejaven al carrer de Sor Agueda, part damunt el forn de la Contramurada, on l’àvia Maria Febrer feia de fornera, i també dalt la cotxeria on l’avi Llorenç Coll feia d’arader. Deixeu-me dir que l’àvia Maria era la dona més dolça que he conegut en la meva vida; magra, amb el cabell blanc i unes ulleres rodones de color d’or, s’expressava amb tanta mel a la boca que semblava que deixava anar núvols, aquests núvols blancs, cotonosos, que ara han vist passar el trist taüt d’en Julián. L’avi Llorenç no el vaig conèixer, i en Julián tampoc; mumare deia que tenia molta forçota, que era expressiu i de molt bon cor, i contava que una vegada s’havia ferit els polsos, amb un dels cèrcols que posaven a les rodes dels carros, i gairebé l’havien donat per mort. Però morí el trenta-sis, quan mon pare se’n va anar a la guerra --s’hi va trobar--, quan els enimorats se les prometien més felices; en Sebastià Mesquida tenia els cabells onats, rossos, i una parla reposada, assenyada, com un dels protagonistes de Lo que el viento se llevó, que en anglès és Gone with the wind i en català Allò que el vent s’endugué. El vent s’ho ha endut tot, ara me n’he adonat, quan tornava del funeral d’en Julián, amb una mica de desfici al cap de veure passar tanta i tanta gent. El vent no ha respectat res, s’ha emportat la pols dels anys, de mon pare i de son pare, els ulls verds de la meva mare, plens de llum quan era jove, la silueta estilitzada de la tia Guida, la mare d’en Julián, i de cinc germans més, i d’una germana morta, que devia ser la més polida. Feien una parella romàntica, en Sebastià i na Guida, i pel que encara es veu a les fotografies velles, quan ella somreia, tremolava fins i tot la seva ombra, una ombra llarga, els cabells llisos, negres, la boca molt ben traçada, les paraules...El vent s’ha emportat fins i tot les paraules, tot i que avui fa xafogor, quan els desset capellans s’han encarregat d’acompanyar en Julián més enllà de la mort. Una vegada vaig guaitar dins la sepultura de mon pare i ja no hi havia res; no sé si dins la d’en Sebastià hi haurà aquell somriure que tenia, aquella dicció reposada, la intel·ligència de veure’n passar moltes, la lluentor blava de les pupil:les; potser sí, potser són tots per allà baix, tots festegen, la tia Maria s’ho mira tot distant, amb una expressió alhora desencoratjada i feliç, la tia Joana balla amb la melena desfeta, tota onada, l’oncle Pitus i en Manolo peten la xerrada, el conco en Manolo amb una rialla tota plena de queixals d’or. La tia Nina també balla, com una ballaruga; és la més alegre i sembla que sap el secret de la màgia, i el conco en Toni, alt com un sant Pau, amb el pit inflat, tot ple de surets vermells i hams d’anar a pescar, té tanta retirada a un capellot de l’Oest que ningú no gosaria fer-li la contrària. El vent s’emporta el temps, el bon temps i el mal temps, i aquí a Menorca en fa molt, de vent, en fa, n’ha fet i en farà...Ara hi ha anat en Julián. Per dins un calaix hi ha una foto seva de quan va combregar, vestit de negre, amb un floc com avui i demà a la màniga, damunt l’acera d’una Contramurada desconeguda, sense arbres ni asfalt, deserta de cotxes i fins i tot de bicicletes. Era ros com un filet d’or i alegre com unes castanyoles, però a la foto té un posat seriós, com si l’haguessin ben alliçonat que prendre contacte amb el cos de Déu era una cosa molt grossa. Aquella casa, encara la record, situada molt prop del que després va ser l’OAR, era llarga com un canaló; al fons hi havia un pati, amb dos cans de perdius i un rusc tot ple d’abelles remoroses. Quan en Joan, o en Toni, o en Julián mateix deien, "Au a jeure!", els gossos s’ajupien com si haguessin sentit la veu del Creador. En Julián treia una bresca de mel sucosa, dolcíssima, i les abelles ni s’atrevien a picar-lo. El sol del fosquet –a les set de la tarda ja era fosc— guaitava per damunt les parets emblanquinades i es desfeia en mil rajos dins les gotes de mel, com si fossin ambre o pedres precioses. A son Mescò, el fosquet encenien un llum de carburo i veien passar les ombres del no res; també hi havia cans, i terrossos de calç per la cisterna, i avantpassats desposseïts de la carcassa del cos que volaven lleugers, riallers, per damunt el fullam dels arbres i dalt els picarols d’aquell cavall que tenien, aquell cavall que sabia de lletra, que era com qui sabés de lletra, perquè quan li deien, "Poc, poc, poc, poc", alentia el pas, obedient, tot i que era molt jove, molt més jove del que mai més tornarem a ser nosaltres. No hi havia ni un llum, pel caminoi que venia de darrera el cementeri, o potser sí, que n’hi havia un, de llum, un llumeneret enfora, molt enfora... No sé quants de llums hi deu haver al més enllà; potser sí que n’hi ha un, de llum, per què no?... Quan van enterrar la meva germana, quan van paredar el nínxol dins la fossa, amb una paret de quarts de marès que encara duen el seu nom, vaig pensar, i ara, com hi veurà, a les fosques! És de ver que ho vaig pensar, no és una figura literària; per figures literàries me qued amb aquell vers del partisà, que canta Leonard Cohen: On the graves the wind is blowing... General 2007-09-17T22:38:56Z paufaner merda pel gall http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/691_merda_pel_gall.html Un altre dia vaig tornar a ca la senyoreta Olla, amb n'Adelaida. Vam entrar fins al fons del passadís, on hi havia la cuina i el pati, amb la caseta de l'excusat. En Nil dinava a una taula carregada de paperam i de trastos que devien estar considerant on havien de desar, però no pas llançar, perquè aquells dos germans no llançaven res. El sol queia de ple dins el pati, devien ser devers les quatre de la tarda; en Nil dinava prest, aquell dia, perquè la senyoreta Olla no solia tenir el dinar enllestit fins les cinc o les cinc i mitja. Menjava una escudella de sopes, sense gaire llet, i jo vaig pensar que allò era més menja de la nit que no pas del migdia, però potser ho ajuntava tot, aquella bona gent, dinar, bereneta i sopar. N'Adelaida va dir que anàvem a veure el gall, i en Nil va fer un so gutural que podia voler dir qualsevol cosa. Vam obrir la porta i allà era, el gall, dret damunt la post, i ens va escometre d'allò més falaguer, dient-nos que ens estava moltíssim agraït perquè li deixàvem veure la llum del dia. El vam convidar a sortir a fer un passeig sota el caquier, i espicossava la pastereta en cerca de cucs, i després lloava la qualitat de la terra, i ens demanava si tindríem qualque fulla de solfa per entretenir les hores que feia tancat, judicant si era de dia o de nit només per la llum que filtrava l’emmetxat de la porta. Jo n’hi vaig donar unes quantes, de fulles de solfa, perquè més que un gall semblava un home, perquè era un gall carregat de raó, filòsof i tot. Vaig mirar els cagarros de la llargària d'un dit que havia fet per dins tot l'excusat i no em vaig saber estar de dir-li: --Ei, podries ser un poc més net, tu. Feia tan bon capvespre que era una llàstima tancar-nos dins el pati amb aquell gall malanat, i ens en vam anar a passejar pel camí de sirga que vorejava el port, i després, vorera, vorera, vam fer el camí que solien fer els canonges els dies de solet, i el gall va voler venir, ben negre i lluent. El mar estava encalmat, en aquella hora benigna, blau, amb onetes petitones que semblaven la crinera d'un falcat de cavalls blancs. Les roques, d’altra banda, amb la llum del sol, prenien formes humanes, i el món es carregava d'éssers fantàstics que ens feien companyia. El gall anava cantussejant algunes de les partitures que li havia duit, i li vaig haver de calcigar un peu, per fer-lo callar, perquè tothom ens mirava encuriosit i tenia por que no ens posassin un capellet i diguessin mal de nosaltres. Quan vam tornar, el gall, que es veu que no estava avesat a caminar, va dir que estava rebentat, que dormiria com una soca, damunt la post del lloc comú, però abans es va deixar servir una bona ració de blat d'indi i va beure una embosta d'aigua de la l’abeuradora. Llavors se'm va acudir que al gall només li faltava ser una mica més net per ser un home de ver, li convenia un bon orinal, per ser un home sa i condret. Dins el soterrani n’hi havia molts; en vam triar un de ben nou, un de pedra blanca, bastant feixuc, i el vam presentar al senyor gall, que cantussejava cançonetes inconnexes dins l'excusat. Va fer una cara escèptica, però va acceptar l'orinal com una joguina nova, massa mala de moure, va dir, puix que, pel pes, no s'adeia amb les forces de la seva pobra anatomia. La cosa és que al cap de dos dies vam comprovar que no tan sols l'havia emprat a fons, sinó que s'havia entretingut a desar-hi totes les brutícies que abans havia escampat per terra. Li vam donar l'enhorabona, i es va engallar de bon de veres, i llavors sí que semblava un home. --Amb un poc de sort ja no clapiré per Nadal. Uns quants dies més tard ja era tan “persona” que hi havia colles d'amics que l'anaven a cercar, de nits, per fer serenates a les seves estimades, perquè el gall, si alguna cosa sabia, era cantar. Cantava com els àngels, amb una veu abaritonada que ni el millor cantant d'òpera, i hi havia un vellet que l'acompanyava a la guitarra, i alguns enimorats que li donaven propines i duien el compàs de les cançons picant de mans. La qüestió és que una vegada, no sé per la bellesa de quina fadrina, la colla va fer fins a tres serenates seguides davall la finestra de la casa del costat, i la tia Maria ja no en va poder dur més i els va abocar un orinal de pixat. --Ja està bé, a veure si no deixareu dormir una pobra dona! N'hi va haver per tothom, però sobre tot per al gall, que cantava d'allò més enfurismat, i eren de sentir els renecs que amollava i les coses que deia en contra de la raça humana. --Això em passa per posar-me en camisa d’onze vares. Després el vaig oblidar, el gall. Només me’n recordava quan sentia la cançoneta: “Ara ve Nadal, matarem es gall...” Devia passar a millor vida i jo ni tan sols me’n vaig adonar. Per suposat, no vaig anar a l’enterrament, que va ser dins una palangana, amb oli, sèu i una cabeça d’alls, enfornat dins el forn. El vaig somiar, i em parlava amb una veu gemegosa, impròpia d’un home tan gros i tan negre, amb els ganyells de perla pengim-penjam, com si li caigués una bava nacrada. Era un gall poeta, era un gall filòsof, i tanmateix també havia acabat dins la cassola. Vam tornar baixar al soterrani; allà hi havia desats moltíssims d’orinals, però no hi vaig trobar el gall. Ja ens en anàvem, quan n’Adelaida va destapar una moixina i en va brollar un núvol de pols rosada que va conformar la figura majestàtica del gall. --Tat! Que te pensaves que era mort? Idò, merda, per tu... General 2007-05-23T13:11:05Z paufaner soldat de l'embroll http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/681_soldat_de_lembroll.html Va ser per l’època que n’Hernández, del carrer de ses Paines, va venir vestit de soldat de la guerra de Sidi Ifni. Venia molt cansat, encara amb el barret de la perilla posat, i amb una carmanyola amb menjar passat, que jo crec que ja hi havia cucs i tot. No volia parlar de la guerra ni de res, però jo vaig aconseguir atracar-m'hi i demanar-li si era un soldat de l'embroll. Va riure, crec que feia molta estona que no reia; em va acaronar el cabell amb el palmell de la mà, i després vam anar escales amunt fins dalt el porxo. Vam guaitar per la finestreta que donava a la teulada, i el cel era ben vermell, com si els núvols estiguessin incendiats, com si hi disparassin canons; però no sentia res. N’Hernández em va dir que miràs bé i ho veuria tot. M'ho vaig ben mirar fins que vaig veure els canons, i les explosions que alçaven núvols de terra, i els soldats que queien crivellats per la metralla. No eren soldats de l'embroll, sinó soldats de la mort, perquè n’Hernández va cantar una cançó que afirmava que era "el novio de la muerte". Mentre cantava, va ploure una pluja ocre, que va deixar dos dits de sorra damunt els terrats, i que feia fortor de podridura. Aquell dia, encara me’n record, el pare Pabón va pujar dalt la trona, es va senyar, va tossir una mica i va parlar dels soldats heroics que havien donat la vida per la pàtria a les guerrilles de Sidi Ifni. Durant algun temps en N’Hernández va anar un poc eli, eli; venia amb n’Adelaida de matinada, sortíem per la finestra i ens perdíem pels camps pedregosos que envoltaven el camí de santa Bàrbara, on hi havia un seguit d'ombres fosques que formaven núvols de tempesta. Mirava els núvols i després mirava els ulls de n’Hernández, i eren les mateixes ombres. Parlava de quan jugava amb els al·lots a la plaça, de quan sa mare era jove i tenia el cap rodó com una bombeta i els cabells negres, amb un pentinat estufat que semblava una tapadora aferrada al clatell, i arribava que sortia el sol i començava a oblidar els malsons de la guerra. Fins que es va tornar sentir capaç d'enfrontar-se amb la vida, i va obrir una taverna, i era amic de tothom, també d’en Marcel, que hi anava amb na Lea Xa, i bevien vi i menjaven sobrassada i xerraven. Na Lea Xa sempre anava amb un xal damunt les espatlles, els cabells amollats i la careta blanca de porcellana, que no sé com s'ho feia per menjar amb aquella boca rígida; però el cert és que ella també semblava feliç.N’Hernández havia engreixat i havia perdut una mica de cabells; la taverna sempre estava plena de fum, i feia una olor rància de vi i de cervesa. N’Adelaida i jo jugàvem en terra, damunt dos dits de serradís que quedava tot empastifat i negre, amb el suc que la gent trabucava, quedava com a fangueti. Però sabíem que hi havia tresors entre el fangueti, monedes que perdien els obrers, duros desdenyats pels jugadors de pòquer, i potser algun bitllet gros i tot. Per pujar al saló de dalt, el saló dels senyors, hi havia una porta de vidres fumats que nosaltres no traspassàvem més que quan tancaven, quan cercàvem de grapes i quedàvem amb les mans i els genolls negres, de tant de furgar, però trobàvem monedes que ficàvem dins una guardiola de fang, sempre àvida de doblers.Na Lea Xa era la reina del soterrani, perquè era molt polida, i tenia les cames perfectes, amb uns turmells molt ben tornejats, que feien l’enveja dels homes. En Morca baixava del saló dels senyors al soterrani només per veure-li els turmells, i en Marcel, com que li llegia l’enveja en els ulls, agafava fort na Lea Xa i mirava de reüll cap en Morca, i en Morca es moria de ràbia. Un moment donat, na Lea Xa pujava dalt les taules, desant els gots de vi amb els peus descalços, i ballava fent anar i venir el xal damunt les espatlles, mentre tocaven guiterres i guitarrons, i tothom picava de mans per animar-la. Amb el cabell amollat i el cos fimbradís com una canya, amb els ulls lluents com perles i els llavis tibats en un somriure, na Lea Xa estava preciosa, i en Morca demanava a en Marcel què en volia.--No la donaria ni per tot l’or del món. General 2007-05-14T20:17:22Z paufaner en molins http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/663_en_molins.html En Molins era un fillet ric, satisfet de si mateix, a qui ningú no molestava. Son pare tenia molt mala cara, i una veu estentòria que semblava que et lladrava, en tost de parlar. Vivien a un casalot fosc, grandiós, i sa mare semblava feta de llum, amb el cabell ros i la cara sempre encesa en un somriure. Davall l'escala, abans d'arribar al despatx de son pare, hi havia un rebost ple de xocolata. Sa mare sempre me'n donava una pastilla, i quan obria la porta quedava tota plena de llum blanca, com si dins el rebost hi guardàs també un tros de sol. La xocolata era boníssima, vegades amb un farciment de neu, i mumare deia que allò hauria "fet ressuscitar un mort". En Molins i jo anàvem passejant i menjant pa amb xocolata, i com que el cementeri Catòlic era molt prop del poble, ens hi atracàvem, gairebé sense adonar-nos-en. En Molins sempre anava molt ben vestit, i si de cas trobàvem n'Adelaida, esperant vora el portell del cementeri dels Ases, ella feia molts d'espants de la jaqueta sahariana que duia el meu amic, de color beix, amb galons i tres estrelles d'or, com un general. Jo, amb els calçons curts, amb un serzit a la banda, m'empegueïa, però procurava dissimular el meu trasbals. N'Adelaida, amb el vestit blanc i el cabell amollat, es desfeia en somriures per a en Molins, i jo em moria d'enveja. La porta del cementeri estava oberta i l’àngel de pedra ens feia l’ullet des de dalt de tot; entràvem al recinte i calcigàvem les lloses de les tombes impunement, tot i que mumare sempre deia que per res del món havíem de calcigar-les; passàvem per la costeta dels baüls, i altra vegada mumare estava cansada de repetir-me que mai del món havíem de passar per allà on passaven els morts.Hi havia algun mort que es despertava i treia una mà descarnada per agafar un turmell de n'Adelaida, però ella encara reia, com si li fessin cossiguetes; defugia l’abraçada de la mort i corria, feliç, entre les tombes, carregada de vida. Jo deixava, d'amagat, un tros de xocolata damunt la llosa, perquè aquell mort pogués menjar-ne i ressuscitar, tal com deia mumare que podia fer la xocolata, i no guardàs rancor a la meva amiga. Després tots tres sortíem agafats de la mà, i evitàvem que cap de nosaltres caigués dins una tomba oberta. Però un fosquet en Molins hi va caure, dins un forat obert, i tant com queia ja l’estiraven les ombres fredes del fons, i no hi va haver xocolata de neu capaç de revifar-lo.Van dir que l’havia envestit un carro, però nosaltres sabíem que havia caigut dins el forat; el van posar dins un taüt blanc, amb adorns d'or, amb les mans creuades damunt el pit, els ulls clucs i la jaqueteta sahariana amb tres estrelles de general. Feia cara de sant, amb les galtetes inflades i el cabell pentinat, amb la jaqueteta i aquell taüt tan bo. La corrua de l'enterrament va sortir del casalot fosc, i la porta del rebost es va obrir per deixar sortir un raig de llum celestial, com si en Molins volgués avisar que encara hi era, que no se n'havia anat, i que volia tornar menjar pa amb xocolata. N'Adelaida precedia el taüt, amb el cap cot i dues llàgrimes calentes damunt les galtes. Sa mare d’en Molins anava darrera, tota vestida de negre damunt la pell blanca, avui un poc esmusteïda, i el cabell ros daurat guaitant davall el vel negre. Son pare, en coll i corbata, semblava un ca ferit, i gairebé grinyolava llastimosament. Feia pena, aquell homenàs compungit fins al moll dels ossos, impotent davant l'urpa cruel de la mort. El fill major, que era ben igual que son pare, anava darrera, ben enravenat, gairebé bavejant de ràbia, i estic segur que si hagués obert la boca hauria mostrat dos claus molt llargs i esmolats, i un llengot prim i rosat com un llop.Va dir la missa el pare Pabón, i la mare Soledat va llegir la llibreta d'en Molins, i tothom plorava. Van baixar el taüt amb dues cordes gruixades, van paredar el nínxol i hi van escriure el nom i la data al damunt, i quan van tornar col·locar la llosa n'Adelaida i jo vam esperar que l'enfangassin i hi vam llançar moltes pastilles de xocolata. Era un capvespre daurat, com si el sol també ploràs llàgrimes calentes, i abans de sortir per la porta, que avui l'àngel guardava amb moltíssima de commiseració, em vaig tornar girar i vaig veure un núvol d’ocellets giravoltant damunt la tomba.El germà d’en Molins era un fillet grassonet, com els àngels de les pintures, però jo l’havia vist nedar vegades a la platja i no tenia ales. Nedava a la vorera, recolzant-se amb les mans al fons d’arena. Quan feien olla, al col·legi, posaven molts de caramels dins una olla de terra penjada d’una corda, i el germà d’en Molins la colpejava amb un bastó, amb els ulls embenats, i estava ben plena de caramels. Tenia el cabell ros, onat, com un Bonjesuset, i sa mare sempre li donava doble ració de pastilles de xocolata, jo crec que perquè així se figurava que també en donava a en Molins, el fill mort. A l’hora del crepuscle, obria el rebost i els ulls se li omplien de llàgrimes. Nosaltres sempre guardàvem pastilles de xocolata de la bereneta i les anàvem a posar damunt la tomba d’en Molins, a veure si ressuscitava, i tot i que no ressuscitava mai, la veritat és que les pastilles de xocolata sempre desapareixien.Una vegada la senyoreta Olla va destapar una llauna de cacauets calentets, acabats de dur del forn. Feien una oloreta boníssima, i com que feia fred, l’escalforeta resultava d’allò més agradable. Devia estar de bones, perquè ens en va donar un punyat per hom, i llavors li vam demanar el punyat d’en Molins.--En Molins és mort.--Però s’else menja igual.La senyoreta Olla va fer un poc de mala cara; duia unes ulleres de vidre gruixat, amb un muntura primeta de color d’or; darrera les ulleres, els ulls eren molt petits, però quan se les treia per llevar-se una brusca amb un mocador, tenia uns ulls enormes, blaus com la mar, preciosos. Per molt mala cara que fes i per molt petits que tingués els ulls li vam veure guaitar una llàgrima, mentre ens donava una embosta de cacauets per al nostre amic mort. Vam córrer a la tomba, i al germà d’en Molins li va agafar un rampell i cridava:--Venga, surt a menjar-te’ls... I tu no sortiràs, a menjar-te aquests cacauets tan bons?Va venir el guarda i ens va donar uns quants toquets damunt l’espatlla.--Demà s’ho haurà menjat. General 2007-04-30T21:12:02Z paufaner com una aluda http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/642_com_una_aluda.html Mumare planxava a la fonda, darrera la finestra de l’estudiet. Era una finestra amb persianes verdes i amb vidrieres de color beix clar, que en deien "color marfil". Els vidres eren curiosos, perquè no eren ben regulars, sinó que tenien qualque falla, i allò deformava la imatge que s’hi transparentava, de manera que la gent que passava pel carrer es convertia momentàniament en un monstre, en veure-la de pel tros fallat. Passava un fillet amb la maleta d’anar a escola i, un instant, era una tortuga gegantina. Passava un cavall amb un carro i era un canó amb rodes. Passava un vell amb una boina, i era un buda amb una albergínia pansida damunt la clespa. Vegades hi feia hores, mirant com mumare planxava i xerrava amb la cosidora, i veient transformar-se la gent pel vidre irregular de la finestra. Els al·lots eren granotes verdes que tenien una serp dins la boca. Na Rosalia d’allà davant era una princesa descalça, amb un vestit vaporós, tot fet de cotó de sucre. Es Moixiner, un veí que sempre somreia i que feia de caraboner, era un pallasso vestit de vermell amb rodones negres. En Bep Ses Ganyes, un altre veí que tenia una barca a Baixamar, així com estossegava anava gitant pessetes rúbies. Es Moixiner es va morir un any d’aquells, i abans de morir encara va tenir esma de rentar-se, per por de no embrutar de sutge el cel. En Bep Ses Ganyes es va perdre en la barca i el van trobar al cap d’una setmana, encara agafat a la canya del timó. Vaig veure passar el seu enterro davant la finestra de l’estudiet, per on hi desfilava tota la vida de la ciutat.Un altre dia, jo escoltava mumare i la cosidora que xerraven i va venir na Lues. Na Lues era una veïna que havia tingut un fillet del cel, i no tenia gaire seny. Quan va ser al tros fallat del vidre es va transformar en una moixeta. Va entrar a l’estudiet i quan parlava, és clar, feia moixonies d’animalet vessiat. Jo la trobava embafadora per demés i frissava que se n’anàs, però mumare li deia que el fillet era preciós i ella semblava que no se n’aniria mai. Fins que va dir que el fillet tenia gana, perquè no parava de plorar, i es va obrir una part del sostenidor per treure’n una mamella llargaruda com una aluda de confits. Quan se’n va haver anat, mumare va dir a la cosidora:--Que ho has vist, quines mames més llargarudes que té?--Lletges... General 2007-04-13T20:30:46Z paufaner dins la cova http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/629_dins_la_cova.html Diuen que dins la cova del crani hi ha el cervell. Ja no és la caverna de Plató, ni tan sols és un mite; és, senzillament, un òrgan; potser el més noble i delicat, això no ho sabria dir... Els homes prehistòrics ja tenien un cervell prou privilegiat com per donar la seva visió del món i de l’essència de l’ésser humà en pintures d’una originalitat insuperable. I segons el professor Boris Cyrulnik, de la universitat de Toulon-Var, el cervell no tan sols és la clau del nostre comportament, sinó de la nostra felicitat. Però jo puc assegurar al professor Cyrulnik que aquests altres professors, anomenats “mestres” de tercer o quart d’ESO no són al nostre país un exemple de felicitat, tot i que n’hi hagi amb el cervell més que privilegiat. Pel que fa als adolescents, Boris Cyrulnik afirma que la majoria de fillets formals esdevenen adults ben socialitzats, que només els qui són anormalment formals, els qui es mostren massa ben educats són víctimes de la sobreprotecció familiar, i hauran de cercar el suport d’un amic, o de la cultura, per aconseguir la pròpia autonomia. Pel que fa als adolescents desordenats, els qui falten molt a classe, els indisciplinats esdevindran delinqüents, si la cultura no pren el relleu dels pares i són recuperats. De manera que el cervell --la cultura, el suport de l’amic o familiar de confiança, el club on els adolescents s’ajunten a fer activitats de música, de cinema o del que sigui— és encara la clau de l’entrellat. Supòs que la intenció era posar molt de cervell a ESO, massa cervell per a tan poca inversió, i la cosa corre perill d’anar-se’n en orris i quedar en no res; una experiència fracassada, una cosa que hauria pogut esser bona i no ho ha estat. Ara record n’Esteve Campins, un professor de matemàtiques, els alumnes del qual feien chat amb gent de la seva edat a Sud Amèrica. Nosotros estamos en ESO. ¿ESO? Van fer els americans, ¿Y qué diablos es ESO? Quan els alumnes sobreprotegits s’ajunten a una classe amb els indisciplinats, i a més s’hi afegeixen aquells alumnes necessitats d’atencions especials perquè no arriben al nivell mig --el “llistó”, avui en dia molt baix--, o perquè tenen altres tipus de dificultats; quan a un professor li diuen que ha d’atendre a la “diversitat” i fer adaptacions per aquests tipus d’alumnes --dividir-se en uns quants professors, com fa l’ameba— i mantenir l’ordre a darreres hores, i si no el mantén és un mal professor, sense cap altre recurs per posar ordre que un avís --parte-- a aquestes famílies que sobreprotegeixen o desatenen els seus fills, llavors obtenim el negatiu d’ESO que no entenien els americans. He oblidat els superdotats; aquests s’avorreixen moltíssim, mentre l’ameba va atenent a la diversitat, i quan arriba a casa i la dona li demana com li ha anat contesta que no parlarà ni en presència del seu advocat. General 2007-03-28T21:18:58Z paufaner tigre sumptuós http://paufaner.illencs.com/18_la_butaca_vermella/archive/602_tigre_sumptus.html Plou, i el cel encara és fosc. El sol sortirà banyat, fred com el vidre de la finestra; l’asfalt irregular, ple de basses i negre com el cel. Quan l’avió alça el vol, record els germans Wright, que van volar per primera vegada gairebé en bicicleta. Què dirien, si veiessin la casa flotant que és un avió d’avui en dia, fins i tot a un aeroport tan d’anar per casa com aquest. Segurament no dirien res, tot just farien un somrís, com el sol tebi que ara guaita per damunt els núvols. Per cert, on deuen ser els àngels? A la plaça Francesc Macià de Barcelona record Calvo Sotelo. Quan jo era jove se’n deia plaça de Calvo Sotelo. Era tan rodona com ara, els cotxes l’emplenaven com ara, i hi havia alguns tramvies, molt més desballestats que aquests d’ara. L’autocar blau de Transports Andorrans espera, pacient, i les senyoretes de Planeta, amb uniformes blau fosc, impecables, ens acullen amb moltíssima d’amabilitat. Totes són boniques, i ens acullen amb la cura d’una mare. Olga Xirinacs m’adopta amb un somriure, i jo li don una rosa --Rosa, la meva dona. Isabel Clara Simó no calla ni quan escriu, i el “Nani” Riera, gras i vital, sura a mig pam d’en terra. Quan abastam el paisatge agrest, els túnels foscs, llacunes que altre temps eren plenes a vessar; quan comença a decaure la tarda i el sol pega foc darrera les muntanyes blaves, llums de neó, puntets daurats en la negror, llavors començ a creure que el món és bo, que hi fa de bon viure i tot. En el vestíbul del Park Hotel ens rep el director publicitari de Planeta; no l’havia vist mai, però és com si el conegués de tota la vida. Sopar boníssim; n’hi ha que ens allitem prest, d’altres encara més prest --de bon dematí--: el sol mostra, sense empatxar-se de res, que no hi ha neu, només una mena d’espuma d’afaitar regalimant, vaporosa, des dels cims. Deu ser el canvi climàtic; diuen que els botiguers no l’han notat; la gent no pot esquiar i es dedica a comprar. Caldea; rius, llacs, estanys d’aigua calenta, i també freda; capbussi i oblidi tots els problemes. Dinar a una borda Andorrana. El capvespre, Gabriel Janer Manila presideix la roda de premsa, al costat de Carles Pujol, que representa el jurat, i ja no hi ha cap dubte que ha guanyat el Ramon Llull. M’alça les celles en un gest amable, com per confirmar-ho, i parla del llibre, Tigres, amb convicció d’autor. Tigres de la Banca. Ha d’explicar a l’auditori --¿100 periodistes?— un llibre que no han llegit, que potser ni llegiran. Però ho fa bé. El vespre, una ombra de cansament li pesa damunt el front, abans de pujar a recollir el premi. És la vida del premiat, parlar, xerrar, garlar i tornar a rallar amb “els medis” –els mitjans. Per sort, en aquests casos, sol ajudar una eufòria amagada dins l’ànima que fa que el món sigui fins i tot formós, sumptuós potser. General 2007-03-07T12:48:15Z paufaner